viernes, 3 de noviembre de 2017

La partida ràpida de la CUP






Hi ha moltes menes d’escacs.
Tots hem vist el posat saberut dels jugadors a les pel·lícules que exemplifiquen la partida lenta, la partida intemporal fins i tot; però també hi ha altres maneres d’afrontar el joc.

Per exemple, ¿com ha utilitzat la CUP la metàfora dels escacs per transmetre la concepció “antiprocessista” del que hauria d’ésser el procés d’autodeterminació de Catalunya?





 

El vídeo no mostra la partida canònica lenta sinó un altre tipus de partida, la ràpida a cinq minuts per jugador. En les quals, a part d’intentar donar escac mat en menys de cinc minuts, s’ha d’estar concentrat per no perdre la partida per temps, fet que en el rellotge ad hoc es visualitza amb la bandereta vermella que cau en la seva vertical en el segon abans de les 12. 
En aquest cas, el jugador  amb la bandereta al seu lloc li pot reclamar el punt sencer a l’adversari que té la bandereta caiguda, és a dir, que ha esgotat el seu temps.

Certament el vertigen del 21D, i ara amb l’afegit dels empresonaments, ens rememora una ràpida d’escacs: no hi ha gaire temps per pensar, sols per jugar i prémer el rellotge perquè corri el temps del rival.

I en aquest sentit no deix de cridar l’atenció que Mariano Rajoy hagi decidit plantejar aquest tipus de partida.

Recordem que el 21 d’octubre PSOE i Ciudadanos deien que Rajoy els hi havia comunicat que volia fer les eleccions el 28 de gener. Però dies després Soraya deixà anar que es podrien convocar eleccions quan la situació política a Catalunya estigués “normalitzada”. 
Aleshores, quin sentit té ara convocar eleccions pel 21 de desembre?

Anem al 10 d’octubre, quan Carles Puigdemont invocà les paraules del president del Consell d’Europa, Donald Tusk, per no fer llavors una declaració d’independència “que fes el diàleg impossible”. 
I el mateix 27 d’octubre, entre la proclamació de la República i la convocatòria d’eleccions per part de Rajoy, Tusk torna a fer una piulada demanant al govern espanyol afavorir “la força dels arguments i no els arguments de la força”.

Però tot això tampoc explica la pressa de la convocatòria pel 21D. 
De fet Mariano Rajoy tenia una oportunitat d’or d’imposar un 155 a foc lent, però potser es va precipitar en la seva decisió en no valorar que l’estratègia escollida pel Govern de la Generalitat seria la “pacifista” i no la de  l’atrinxerament i la resistència activa.
 

I en un context de 155 a partida lenta, certament les contradiccions entre el PDeCAT, ERC i la CUP-Crida Constituent haguessin pogut fer saltar pels aires la unitat independentista.
¿És una errada, doncs, haver proposat la partida ràpida a les forces independentistes pel 21D, calculant que no hi són a temps de reorganitzar-se?
 

Podria ser una decisió de Rajoy fruit del pànic: el de no saber com guanyar al moviment independentista en el camp obert de les urnes.

Així, ¿perquè no intentar aprofitar la presumpta oportunitat per guanyar unes eleccions als independentistes amb l'ajut equidistant dels comuns i del "155" a Podem, per tal d'imposar la reforma de la Constitució espanyola en lloc del referèndum d'autodeterminació?

Sens dubte es tracta d’una jugada arriscada i que, entre d’altres, penja del fil de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 12 de novembre de Barcelona.

I potser la CUP-CC ja no es pot permetre ara davant l'envit del 155 un altre 1515 a 1515 com el de l'assemblea de Sabadell, en l'empat a vots per investir Artur Mas, del 27 de desembre del 2015..

Per que ¿no hi ha el risc que l'assemblea d'aquest 12 de novembre pugui donar llum verda, per exemple, a una candidatura de la CUP-CC alligada amb una candidatura del bloc sobiranista que reconeix la República catalana?

Una candidatura de l’esquerra rupturista que ajuntés persones com David Fernández, Teresa Forcades, Albano-Dante Fachin, Joan Giner,  sens dubte seria el millor antídot pel bloc sobiranista reformista de Xavier Domènech, Ada Colau i Pablo Iglesias.

Un error, doncs, reptar la CUP a partida ràpida?
 

Si hem de fer cas del fotograma amb el rellotge veurem que les dues banderetes vermelles estan caigudes, és a dir, no pot guanyar ni l’un ni l’altre jugador. Això significa una situació de bloqueig: majoria absoluta independentista en escons però no en vots.

En tot cas, les banderetes ja estan aixecades i la resposta no és llunyana.

domingo, 15 de octubre de 2017

Escacs republicans



Nota: es pot consultar la versió extractada d'aquest text a
 http://unilateral.cat/2017/10/16/escacs-republicans/


                      De sempre que el joc que es dona en política, amb tots els seus viaranys, s'ha vinculat al joc d'escacs i a la seva complexitat. I d'aquesta comparança, evidentment, no se n'ha escapat el procés d'autodeterminació del poble català i encara menys l'anomenat “processisme”.
No sempre, però, s'avenen les metàfores dels opinadors amb el que son pròpiament les casuístiques dels escacs.
Posem per exemple el missatge televisat de Felip VI del dia 3 d'octubre, el qual es va vincular a un senyal inequívoca que la partida d'escacs anava malament per l'Estat espanyol, ja que era el mateix rei la peça que es jugava. S'ha de dir de que es tractava de una veritat si el motiu, pel qual el rei es mou, es per fugir de les amenaces de mat del contrincant, per estar les defenses reials, el dit enroc, seriosament malmeses.
Però també es cert que el rei al final de la partida pot ser una potent peça d'atac quan l'artilleria enemiga està minvada i per tant la peça reial pot decidir sortir impunement del seu amagatall per tal d'apuntalar la posició i, per exemple, començar a menjar-se els peons del contrincant que trobi pel camí, peons que eren forts si es defensaven entre ells de l'atac de les peces contraries però que es poden tornar indefensos davant una peça que, acostant-se pas a pas, es capaç de rodejar-los i atacar-los per on son més dèbils.
Per tant, la pregunta que ens hem de fer és si ens trobem ja al final de la partida o bé  encara som a la meitat.


 

Si volguéssim respondre aquesta pregunta en base a la fotografia famosa dels peons blancs, que va penjar a Instagram el president Puigdemont, hem de creure que ni la partida està acabada i ni tan sols està per la meitat, doncs la imatge del fotograma mostra clarament una partida a punt de començar, on cap peó ha traspassat la línia de sortida.
Aleshores, tot el que ha succeït d'ençà que Carles Puigdemont fou proclamat president de la Generalitat fins arribar al 10 d'octubre a la sessió “ordinària” del Parlament  estaria a dins d'una  partida previa, la post-autonomista, que seria diferent a la nova partida que representa el fotograma.
I hi ha indicis per pensar que la vella partida es pot trobar en la situació que defineix el terme alemany zugzwang: obligació de moure. És la situació que es dona en alguns jocs quan jugar representa empitjorar la condició que es té abans de jugar. És a dir, moure peça et perjudica. ¿Podria explicar això, almenys en part, el debat que tenim aquests dies sobre com s'ha de concatenar la proclamació de la DUI respecte a l'activació de l'article 155?
Des d'aquesta òptica es podria valorar el requeriment fet per Mariano Rajoy a Carles Puigdemont. Si l'Estat espanyol apliqués preventivament el 155, la posterior proclamació de la DUI podria significar l'escac i mat de la partida post-autonomista.
Però, ¿li és igual a Mariano Rajoy perdre aquesta primera partida de qualsevol manera, amb la pèrdua de legitimitat que comporta en l'àmbit internacional, per tal de poder jugar la segona i decisiva partida —la de la pre-independència— a camp obert, que és on sembla que se sent més còmode?
¿O es clarament una errada permetre al president Puigdemont sortir-se d'un embolic on s'hi ha ficat ell tot sol el dia 10 d'octubre? Potser mai no ho sabrem.
Però més important que la partida que està a punt d'acabar  és en aquests moments la que està a punt de començar, la de la pre-independència, amb el requeriment que ara hi ha sobre la taula de Puigdemont: “Digui'm clarament si vostè va declarar la independència el passat dimarts dia 10 d'octubre”. 


 
Pel que fa a la resposta, si tornem a observar el fotograma dels peons blancs, la primera opció que té Puigdemont ens la dona la norma dels escacs que diu que “peça tocada és peça jugada”. Per tant, si el peó que representa la DUI ha estat alçat del tauler, ni que siguin els 8 segons en que el president va declarar la "independència de Catalunya com a Estat en forma de república", la resposta ha de ser , la peça s'ha de jugar i la declaració és formal.
Una altra opció seria contestar "ni sí ni no", i tornar la pilota a la teulada de l'Estat, per exemple adjuntant una còpia de l'acta del Parlament com a resposta al requeriment.
La tercera i darrera opció seria que Puigdemont respongués no al requeriment, i ara s'acolliria a la norma dels escacs que diu que pots tocar una peça i no jugar-la si has avisat que sols l'estàs recol·locant tot dient la paraula “componc”, bescanviada aquí per la paraula “assumeixo” pronunciada en el Parlament. Encara que això, en opinió de molts, portaria directament a l'anorreament del procés d'autodeterminació ni que fos per la manca de credibilitat per respondre la pregunta de com es poden suspendre els efectes d'una assumpció, a no ser que es tracti d'una declaració encoberta.
No deixa de ser curiós que un jugador d'escacs li pregunti a l'oponent si ha tocat una peça; com també es estrany que això passi tot just en la jugada de sortida. De fet en una partida d'escacs no passa mai cap d'aquestes coses doncs el jugador no pregunta, sinó que reclama, al seu contrari que jugui determinada peça que ha tocat, o creu que ha tocat, al interpretar que això li pot afavorir: bé perquè es tracta d'una flagrant errada de l'adversari, bé per que pot quedar millor en la partida.
Quin sentit té, doncs, preguntar-li a un jugador si ha tocat una peça ?
Com, quin sentit tindria reclamar tot just a la primera jugada, si la primera jugada del blanc ni es bona ni es dolenta, simplement negocia amb l'adversari, jugada a jugada, els esquemes a plantejar ?


 

Però tornem a mirar la fotografia per saber exactament què vol jugar el president. Si esteu familiaritzats amb el tauler d'escacs podeu veure que el peó de rei està en disposició d'avançar dues caselles, això vol dir que es podria jugar l'obertura espanyola, ja coneguda el 1575 quan Felip II va apadrinar un torneig d'escacs a la cort d'El Escorial. Es una obertura que dona lloc a partides incertes i on l'alfil de rei abandona el seu rei per atacar el del rival. Si es busca un resultat del “tot o res”, jugar aquesta obertura pot ser una decisió encertada.
Hi ha una altra obertura, però, en què l'alfil de rei fa tot just el contrari, és l'obertura catalana, nascuda en el torneig organitzat el 1929 a Barcelona, en el marc de l'Exposició Universal. En aquesta obertura l'alfil de rei s'incrusta en l'enroc per tal de protegir el rei.
A les opcions que té al davant Puigdemont, si respon amb un el requeriment de si ha declarat la independència, desafiarà a jugar l'obertura espanyola: la peça que mou el president no pot ser altra que el peó de rei. Aplicació de l'article 155 i DUI van concatenats en aquest ordre.
Tampoc cal descartar una opció a una demora, tant de l'Estat en activar el 155 com de la Generalitat en aixecar la suspensió de la DUI, en base al concepte de que "l'amenaça de una jugada es més forta que la seva execució"; però, en aquest cas, el perill és que el temps comenci a córrer en contra del president, un cop esvaïts els seus efectes psicològics, ja que guanyar una partida d'escacs no es més que una combinació d'encert i del temps per poder-lo generar i sortejar el zeitnot —altre terme alemany que fa referència a la pressió del temps en la presa de decisions—.
Però si Puigdemont respon no al requeriment, acabaria jugant una partida molt diferent del “tot o res” que representa  l'obertura espanyola. Ja que no està obligat a jugar el peó de rei, ¿per què no jugar l'alternativa més natural, el peó de dama, i per tant provar de fer l'obertura catalana?
Des del punt de vista dels jugadors, l'obertura espanyola s'adiu amb caràcters que prefereixen atacar en lloc de defensar (estil tàctic), i l'obertura catalana la prefereixen jugadors que busquen defensar i millorar la pròpia posició en cada jugada (estil profilàctic).
És interessant tenir en compte que l'estil profilàctic fa que si el contrincant és molt agressiu pugui cometre un error que el faci perdre. El desavantatge és que aquesta estratègia falla sovint contra els rivals que es conformen amb taules, és a dir, amb un empat.
Podria ser una bona estratègia definir l’obertura en funció del rival que hi ha al davant?
Per contestar aquesta pregunta cal tenir present que, a diferència dels escacs, la política permet canviar d'actor a mitja partida. 


 

L'independentisme ha tingut almenys dos jugadors visibles. I un cop tenim definits l'estil tàctic i l'estil profilàctic, ara caldria veure quin d'ells defineix millor el president Carles Puigdemont i quin l'expresident Artur Mas, i en funció d'això preguntar-nos si preferim incrementar les possibilitats de guanyar la partida al preu d'incrementar les possibilitats de perdre-la; o bé prioritzem jugar una partida teòricament amb menys riscos, però alhora amb més possibilitats de fer taules.
I també cal preguntar-nos: ¿qui està jugant ara la partida? El jugador que ataca perquè vol el “tot o res” i arrisca, o el que s'enroca per defensar-se i les taules ja li valen?
Ens caldria definir ja una estratègia o l'altra, perquè si les barregem correm el risc de prendre mal.
La pregunta que ha de respondre el president Puigdemont és si ara que hem conquerit el democratic mandate ens podem considerar ja instaurats en la pre-independència, o bé ens cal encara arribar fins a les eleccions constituents, o més enllà.
Sigui quina sigui la resposta a això per part del president segur que serà honesta, i en pocs dies ja no té més remei que donar-la.
Sigui quina sigui la seva elecció, serà encertada mentre hi hagi un únic jugador de les peces blanques en la partida de la pre-independència que està a punt d'iniciar-se. Perquè els escacs no hi entenen de jugadors bicèfals.


viernes, 17 de julio de 2015

Cavall de Troia


Que n’eren de llunyans els temps que les banderes vermelles de Troia onejaven alegres i festives per celebrar l’arribada de la filla de Zeus, al trot del seu cavall, tot sent escortada pels dos més destacats genets de la ciutat llegendària, els germans Hèctor i Paris; l’un, el general i guerrer; l’altre, el seu príncep i amant.
Però fins i tot d’aquell dia, es recordava ella, despitada, en cap moment el cavall d’Hèctor va fer passa alguna per canviar de costat, i posar-se al seu, al costat d’una Helena delerosa per ser cerimonialment flanquejada.





I ara…, ara ella es mirava al mirall del tocador per escrutar quins dels seus negres cabells podien dur el germen maligne de les canes, mentre el plàcid son de Paris li arribava a les sofertes orelles i, surant a la palangana d’aigua, la carta rebregada..., aquella carta d’Hèctor adreçada a Troia, no pas a Helena, una carta on Hèctor assumia col·lectivament el compromís de defensar la ciutat dels atacs del rei grec Agamèmnon; fixeu-vos-hi bé, no pas d’assumir col.lectivament el compromís de defensar-la a ella, Helena, de la ira del bàrvar rei grec, al cap i a la fi aquest era el seu marit, i naturalment voldria restituir de totes totes l’honor manllevat destruint Troia i els seus ciutadans.
Però no, el troià Hèctor no sabia el que ella sí sabia com a dona i antiga consort, i és que el seu marit grec, Agamèmnon, sempre havia estat un calçaces; un calçaces que ni ara ni mai tindria el coratge per venir a treure-la de Troia i arrabassar-la dels braços de Paris, com de fet tampoc tenia coratge per fer la guerra als déus causants dels mals d’Helena i indirectament també causants del seu injust exili a Troia; de fet, el seu vergonyant marit Agamèmnon es reia de totes de les bromes estúpides que feien els mateixos i odiats déus quan era convidat a les seves festes; això és el que li deien, perjurant-li, els seus fidels informadors i ella de ben cert se’ls creia.






Es mirà altre cop al mirall amb més cura, i quans els seus ulls de deessa descobriren la primera i incipient cana sabé del cert que havia arribat el moment.
Despertà amb impaciència a Paris.

-Qué vols, amor meu ?
-Has pensat en el que et vaig dir ahir nit ?
-Doncs encara no, certament..., doncs …
-Vull que cridis a qui ja saps per encarregar-li la defensa de Troia, no podem seguir confiant més en el teu germà.
-Però, Helena, ja has entés bé la carta d’Hèctor ?, jo crec que…
-Paris
-Digues.
-Crida’l d’una vegada, li hem d’ensenyar urgentment totes les defenses de la ciutat perquè se’n faci una idea cabdal; aparta ara el teu germà, aquest mai servirà per protegir-nos.
-Però, no és grec Aquil·les ?
-No ben bé, en realitat és aqueu.
-Però, no és el mateix ?
-No, home, no, estigues tranquil, Aquil·les no és grec, és… helènic.





Caminaven tots tres a passes irregulars i disteses; del tot segur, Aquil·les, amb la cabellera negra un xic suada, ja haurà pres nota de tot l’entramat defensiu de Troia. Travessen un alt reixat, Paris, però, s’ha quedat lleugerament endarrerit. Helena fa una rialla nerviosa i tanca  sorollosament el forrellat.

-Helena
-Digues, Paris.
-No puc entrar on sou vosaltres.
-Certament, es deu haver quedat trabada la porta.
-I què fem ara ?
-Voldràs dir què faràs; al començament de la sendera m’ha semblat veure un... jardiner
-Ara corro, doncs, a demanar-li ajut.
-Paris
-Què, amor meu ?
-No corris.





Les passes acompassades de Paris ressonen entre les pedretes tot buscant l’incert jardiner, fins que deixen de sentir-se. Aquil·les i Helena s’han quedat sols.

-Cuándo me darás lo me prometiste ?
-Tómalo ahora, li digué ella treient delicadament quelcom aprop del seu cor, bressolat entre els plecs del seu vaporós vestit.
-Pero ésto, Helena ?
-Esto, qué ?
-Esto es un caballo de madera !!

Helena torna a sentir el so dels códols, cal donar-se pressa.
-Esto que te entrego te dará lo que me pides, escóndelo de una vez !!
-Pero, Helena…
-Y no vuelvas a venir a verme sin traer esta vez contigo a todos tus soldados, a todo tu ejército.
-Sin duda no serán jamás escritos los versos que cuenten en verdad esta historia.
-Se me’n refot. N’estic farta, mortalment farta, i avorrida, d’aquests troians. Faràs el favor i em treuràs d’aquí !!






miércoles, 1 de julio de 2015

Faula de Gaza



Els ullets de mussol feliç foren prou eloqüents com perquè l’estómac de la Dama Blanca sabés que era el moment d’ordenar al vaixell que anava a Gaza que tornés al port de Barcelona.
Sens dubte l’atac del Llop Negre havia estat més contundent fins i tot del que ella mateixa comptava. Era el moment de tornar a casa.






La nau començà el gir lentament; tic, tac, tic, tac. El temps començava a correr en contra del Llop Negre.
El Rei Blanc, conmogut per la desgràcia d'ella, públicament la demanava i des del mateix port d'arribada esperava pacient; tic, tac, tic, tac.
La Dama Blanca no l’estimava, era cert, però el seu futur no dependria de la voluntat reial; sinó d’aquells ullals ensangonats que, de ben cert, lluirien des de qualsevol riba i a la lluna plena, assetjan-la en el camí de tornada.









Pasaren uns dies, el Llop Negre bramava amb ràbia, encara tenia el palpitant i viu menjar a la boca pero no podia pas entregar-lo a les princeses eixorques de la manada, engelosides de la Dama Blanca, i mantenia els ulls clavats a l’horitzó, per on el vaixell ja s’albirava.
Ara el Llop Negre s’adonava que no havia atacat per cobdícia sinó per ressentiment, i que havia caigut en el parany que el menyspreu d'ella havia teixit durant tant de temps.
La presa desitjava la clemència d'esdevenir apat de les famolenques princeses; però la negra bèstia no afluixava i encara l’escanyava més fort en distingir la Dama Blanca.








Els ulls d’ella es giren freds cap al Llop Negre i l’interroguen.
- Era això el que volies ?
- No es tractava del que jo volgués, fa ell.
- Doncs, si es tracta del que vull jo, del que portes a la boca, dona-me’n el cap... i en voldré també les ales !!