Que n’eren de
llunyans els temps que les banderes vermelles de Troia onejaven alegres i
festives per celebrar l’arribada de la filla de Zeus, al trot del seu cavall,
tot sent escortada pels dos més destacats genets de la ciutat llegendària, els
germans Hèctor i Paris; l’un, el general i guerrer; l’altre, el seu príncep i
amant.
Però fins i tot
d’aquell dia, es recordava ella, despitada, en cap moment el cavall d’Hèctor va
fer passa alguna per canviar de costat, i posar-se al seu, al costat d’una Helena
delerosa per ser cerimonialment flanquejada.
I ara…, ara ella
es mirava al mirall del tocador per escrutar quins dels seus negres cabells
podien dur el germen maligne de les canes, mentre el plàcid son de Paris li arribava
a les sofertes orelles i, surant a la palangana d’aigua, la carta rebregada...,
aquella carta d’Hèctor adreçada a Troia, no pas a Helena, una carta on Hèctor
assumia col·lectivament el compromís de defensar la ciutat dels atacs del rei grec Agamèmnon; fixeu-vos-hi bé, no pas d’assumir
col.lectivament el compromís de defensar-la a ella, Helena, de la ira del
bàrvar rei grec, al cap i a la fi aquest era el seu marit, i naturalment
voldria restituir de totes totes l’honor manllevat destruint Troia i els seus
ciutadans.
Però no, el
troià Hèctor no sabia el que ella sí sabia com a dona i antiga consort, i és
que el seu marit grec, Agamèmnon, sempre havia estat un calçaces; un calçaces que ni ara ni mai tindria el
coratge per venir a treure-la de Troia i arrabassar-la dels braços de Paris,
com de fet tampoc tenia coratge per fer la guerra als déus causants dels mals
d’Helena i indirectament també causants del seu injust exili a Troia; de fet,
el seu vergonyant marit Agamèmnon es reia de totes de les bromes estúpides que feien
els mateixos i odiats déus quan era convidat a les seves festes; això és el que
li deien, perjurant-li, els seus fidels informadors i ella de ben cert se’ls
creia.
Es mirà altre
cop al mirall amb més cura, i quans els seus ulls de deessa descobriren la
primera i incipient cana sabé del cert que havia arribat el moment.
Despertà amb
impaciència a Paris.
-Qué vols, amor
meu ?
-Has pensat en
el que et vaig dir ahir nit ?
-Doncs encara
no, certament..., doncs …
-Vull que cridis
a qui ja saps per encarregar-li la defensa de Troia, no podem seguir
confiant més en el teu germà.
-Però, Helena, ja
has entés bé la carta d’Hèctor ?, jo crec que…
-Paris
-Digues.
-Crida’l d’una
vegada, li hem d’ensenyar urgentment totes les defenses de la ciutat perquè
se’n faci una idea cabdal; aparta ara el teu germà, aquest mai servirà per protegir-nos.
-Però, no és
grec Aquil·les ?
-No ben bé, en
realitat és aqueu.
-Però, no és el
mateix ?
-No, home, no,
estigues tranquil, Aquil·les no és grec, és… helènic.
Caminaven tots tres
a passes irregulars i disteses; del tot segur, Aquil·les, amb la cabellera negra un xic suada, ja haurà
pres nota de tot l’entramat defensiu de Troia. Travessen un alt reixat, Paris, però,
s’ha quedat lleugerament endarrerit. Helena fa una rialla nerviosa i tanca sorollosament el forrellat.
-Helena
-Digues, Paris.
-No puc entrar
on sou vosaltres.
-Certament, es
deu haver quedat trabada la porta.
-I què fem ara ?
-Voldràs dir què
faràs; al començament de la sendera m’ha semblat veure un... jardiner
-Ara corro,
doncs, a demanar-li ajut.
-Paris
-Què, amor meu ?
-No corris.
Les passes
acompassades de Paris ressonen entre les pedretes tot buscant l’incert jardiner,
fins que deixen de sentir-se. Aquil·les i Helena s’han quedat sols.
-Cuándo me darás lo
me prometiste ?
-Tómalo ahora,
li digué ella treient delicadament quelcom aprop del seu cor, bressolat entre els plecs del
seu vaporós vestit.
-Pero ésto, Helena ?
-Esto, qué ?
-Esto es un
caballo de madera !!
Helena torna a
sentir el so dels códols, cal donar-se pressa.
-Esto que te entrego te dará lo que me
pides, escóndelo de una vez !!
-Pero, Helena…
-Y no vuelvas a
venir a verme sin traer esta vez contigo a todos tus soldados, a todo tu ejército.
-Sin duda no
serán jamás escritos los versos que cuenten en verdad esta historia.
-Se me’n refot. N’estic
farta, mortalment farta, i avorrida, d’aquests troians. Faràs el favor i em
treuràs d’aquí !!