Cavall de Troia

Que n’eren de llunyans els temps que les banderes vermelles de Troia onejaven alegres i festives per celebrar l’arribada de la filla de Zeus, al trot del seu cavall, tot sent escortada pels dos més destacats genets de la ciutat llegendària, els germans Hèctor i Paris; l’un, el general i guerrer; l’altre, el seu príncep i amant.

Però fins i tot d’aquell dia, es recordava ella, despitada, en cap moment el cavall d’Hèctor va fer passa alguna per canviar de costat, i posar-se al seu, al costat d’una Helena delerosa per ser cerimonialment flanquejada.

I ara…, ara ella es mirava al mirall del tocador per escrutar quins dels seus negres cabells podien dur el germen maligne de les canes, mentre el plàcid son de Paris li arribava a les sofertes orelles i, surant a la palangana d’aigua, la carta rebregada..., aquella carta d’Hèctor adreçada a Troia, no pas a Helena, una carta on Hèctor assumia col·lectivament el compromís de defensar la ciutat dels atacs del rei grec Agamèmnon; fixeu-vos-hi bé, no pas d’assumir col.lectivament el compromís de defensar-la a ella, Helena, de la ira del bàrvar rei grec, al cap i a la fi aquest era el seu marit, i naturalment voldria restituir de totes totes l’honor manllevat destruint Troia i els seus ciutadans.

Però no, el troià Hèctor no sabia el que ella sí sabia com a dona i antiga consort, i és que el seu marit grec, Agamèmnon, sempre havia estat un calçaces; un calçaces que ni ara ni mai tindria el coratge per venir a treure-la de Troia i arrabassar-la dels braços de Paris, com de fet tampoc tenia coratge per fer la guerra als déus causants dels mals d’Helena i indirectament també causants del seu injust exili a Troia; de fet, el seu vergonyant marit Agamèmnon es reia de totes de les bromes estúpides que feien els mateixos i odiats déus quan era convidat a les seves festes; això és el que li deien, perjurant-li, els seus fidels informadors i ella de ben cert se’ls creia.

Es mirà altre cop al mirall amb més cura, i quans els seus ulls de deessa descobriren la primera i incipient cana sabé del cert que havia arribat el moment.

Despertà amb impaciència a Paris.

-Qué vols, amor meu ?

-Has pensat en el que et vaig dir ahir nit ?

-Doncs encara no, certament..., doncs …

-Vull que cridis a qui ja saps per encarregar-li la defensa de Troia, no podem seguir confiant més en el teu germà.

-Però, Helena, ja has entés bé la carta d’Hèctor ?, jo crec que…

-Paris

-Digues.

-Crida’l d’una vegada, li hem d’ensenyar urgentment totes les defenses de la ciutat perquè se’n faci una idea cabdal; aparta ara el teu germà, aquest mai servirà per protegir-nos.

-Però, no és grec Aquil·les ?

-No ben bé, en realitat és aqueu.

-Però, no és el mateix ?

-No, home, no, estigues tranquil, Aquil·les no és grec, és… helènic.

Caminaven tots tres a passes irregulars i disteses; del tot segur, Aquil·les, amb la cabellera negra un xic suada, ja haurà pres nota de tot l’entramat defensiu de Troia. Travessen un alt reixat, Paris, però, s’ha quedat lleugerament endarrerit. Helena fa una rialla nerviosa i tanca  sorollosament el forrellat.

-Helena

-Digues, Paris.

-No puc entrar on sou vosaltres.

-Certament, es deu haver quedat trabada la porta.

-I què fem ara ?

-Voldràs dir què faràs; al començament de la sendera m’ha semblat veure un... jardiner

-Ara corro, doncs, a demanar-li ajut.

-Paris

-Què, amor meu ?

-No corris.

Les passes acompassades de Paris ressonen entre les pedretes tot buscant l’incert jardiner, fins que deixen de sentir-se. Aquil·les i Helena s’han quedat sols.

-Cuándo me darás lo me prometiste ?

-Tómalo ahora, li digué ella treient delicadament quelcom aprop del seu cor, bressolat entre els plecs del seu vaporós vestit.

-Pero ésto, Helena ?

-Esto, qué ?

-Esto es un caballo de madera !!

Helena torna a sentir el so dels códols, cal donar-se pressa.

-Esto que te entrego te dará lo que me pides, escóndelo de una vez !!

-Pero, Helena…

-Y no vuelvas a venir a verme sin traer esta vez contigo a todos tus soldados, a todo tu ejército.

-Sin duda no serán jamás escritos los versos que cuenten en verdad esta historia.

-Se me’n refot. N’estic farta, mortalment farta, i avorrida, d’aquests troians. Faràs el favor i em treuràs d’aquí !!