De sempre que el joc que es dona en política, amb tots els seus viaranys, s'ha vinculat al joc d'escacs i a la seva complexitat. I d'aquesta comparança, evidentment, no se n'ha escapat el procés d'autodeterminació del poble català i encara menys l'anomenat “processisme”.
No sempre, però, s'avenen les metàfores dels
opinadors amb el que son pròpiament les casuístiques dels escacs.
Posem
per exemple el missatge televisat de Felip VI del dia 3 d'octubre, el qual es
va vincular a un senyal inequívoca que la partida d'escacs anava malament per
l'Estat espanyol, ja que era el mateix rei la peça que es jugava. S'ha de dir
de que es tractava de una veritat si el motiu, pel qual el rei es mou, es per
fugir de les amenaces de mat del contrincant, per estar les defenses reials, el
dit enroc, seriosament malmeses.
Però també es cert que el rei al final de la partida
pot ser una potent peça d'atac quan l'artilleria enemiga està minvada i per
tant la peça reial pot decidir sortir impunement del seu amagatall per tal
d'apuntalar la posició i, per exemple, començar a menjar-se els peons del
contrincant que trobi pel camí, peons que eren forts si es defensaven entre
ells de l'atac de les peces contraries però que es poden tornar indefensos
davant una peça que, acostant-se pas a pas, es capaç de rodejar-los i
atacar-los per on son més dèbils.
Per tant, la pregunta que ens hem de fer és si ens
trobem ja al final de la partida o bé
encara som a la meitat.
Si volguéssim respondre aquesta pregunta en base a la
fotografia famosa dels peons blancs, que va penjar a Instagram el president
Puigdemont, hem de creure que ni la partida està acabada i ni tan sols està per
la meitat, doncs la imatge del fotograma mostra clarament una partida a punt de
començar, on cap peó ha traspassat la línia de sortida.
Aleshores, tot el que ha succeït d'ençà que Carles
Puigdemont fou proclamat president de la Generalitat fins arribar al 10
d'octubre a la sessió “ordinària” del Parlament
estaria a dins d'una partida
previa, la post-autonomista, que seria diferent a la nova partida que
representa el fotograma.
I hi ha indicis per pensar que la vella partida es pot trobar en la situació
que defineix el terme alemany zugzwang: obligació de moure. És la
situació que es dona en alguns jocs quan jugar representa empitjorar la
condició que es té abans de jugar. És a dir, moure peça et perjudica. ¿Podria
explicar això, almenys en part, el debat que tenim aquests dies sobre com s'ha
de concatenar la proclamació de la DUI respecte a l'activació de l'article 155?
Des d'aquesta òptica es podria valorar el requeriment
fet per Mariano Rajoy a Carles Puigdemont. Si l'Estat espanyol apliqués
preventivament el 155, la posterior proclamació de la DUI podria significar
l'escac i mat de la partida post-autonomista.
Però, ¿li és igual a Mariano Rajoy perdre aquesta
primera partida de qualsevol manera, amb la pèrdua de legitimitat que comporta
en l'àmbit internacional, per tal de poder jugar la segona i decisiva partida —la de la pre-independència— a camp obert, que és on sembla que se sent més còmode?
¿O es clarament una errada permetre al
president Puigdemont sortir-se d'un embolic on s'hi ha ficat ell tot sol el
dia 10 d'octubre? Potser mai no ho sabrem.
Però més important que la partida que està a punt d'acabar és en aquests moments la que està a punt de començar, la de la pre-independència, amb el requeriment que ara hi ha sobre la taula de Puigdemont: “Digui'm clarament si vostè va declarar la independència el passat dimarts dia 10 d'octubre”.
Però més important que la partida que està a punt d'acabar és en aquests moments la que està a punt de començar, la de la pre-independència, amb el requeriment que ara hi ha sobre la taula de Puigdemont: “Digui'm clarament si vostè va declarar la independència el passat dimarts dia 10 d'octubre”.
Pel que fa a la resposta, si tornem a observar el
fotograma dels peons blancs, la primera opció que té Puigdemont ens la dona la
norma dels escacs que diu que “peça tocada és peça jugada”. Per tant, si el peó
que representa la DUI ha estat alçat del tauler, ni que siguin els 8 segons en que el president va declarar la "independència de Catalunya com a Estat en forma de república", la resposta ha
de ser sí, la peça s'ha de jugar i la declaració és formal.
Una altra opció seria contestar "ni sí ni no", i
tornar la pilota a la teulada de l'Estat, per exemple adjuntant una còpia de
l'acta del Parlament com a resposta al requeriment.
La tercera i darrera opció seria que Puigdemont
respongués no al requeriment, i ara s'acolliria a la norma dels escacs
que diu que pots tocar una peça i no jugar-la si has avisat que sols l'estàs
recol·locant tot dient la paraula “componc”, bescanviada aquí per la paraula
“assumeixo” pronunciada en el Parlament. Encara que això, en opinió de molts, portaria
directament a l'anorreament del procés d'autodeterminació ni que fos per la
manca de credibilitat per respondre la pregunta de com es poden suspendre els
efectes d'una assumpció, a no ser que es tracti d'una declaració encoberta.
No
deixa de ser curiós que un jugador d'escacs li pregunti a l'oponent si ha tocat
una peça; com també es estrany que això passi tot just en la jugada de sortida.
De fet en una partida d'escacs no passa mai cap d'aquestes coses doncs el
jugador no pregunta, sinó que reclama, al seu contrari que jugui determinada
peça que ha tocat, o creu que ha tocat, al interpretar que això li pot afavorir: bé perquè es tracta d'una flagrant errada de l'adversari, bé per que pot quedar
millor en la partida.
Quin
sentit té, doncs, preguntar-li a un jugador si ha tocat una peça ?
Com, quin sentit tindria reclamar tot just a la
primera jugada, si la primera jugada del blanc ni es bona ni es dolenta,
simplement negocia amb l'adversari, jugada a jugada, els esquemes a plantejar ?
Però tornem a mirar la fotografia per saber
exactament què vol jugar el president. Si esteu familiaritzats amb el tauler
d'escacs podeu veure que el peó de rei està en disposició d'avançar dues caselles,
això vol dir que es podria jugar l'obertura espanyola, ja coneguda
el 1575 quan Felip II va apadrinar un torneig d'escacs a la cort d'El Escorial. Es una obertura que dona lloc a partides
incertes i on l'alfil de rei abandona el seu rei per atacar el del rival. Si es
busca un resultat del “tot o res”, jugar aquesta obertura pot ser una decisió
encertada.
Hi ha una altra obertura, però, en què
l'alfil de rei fa tot just el contrari, és l'obertura catalana, nascuda en el torneig organitzat el 1929 a
Barcelona, en el marc de l'Exposició Universal. En aquesta obertura l'alfil de rei s'incrusta en l'enroc per tal de protegir el rei.
A les opcions que té al davant Puigdemont, si respon amb un sí el
requeriment de si ha declarat la independència, desafiarà a jugar l'obertura
espanyola: la peça que mou el president no pot ser altra
que el peó de rei. Aplicació de l'article 155 i DUI van concatenats en aquest
ordre.
Tampoc cal descartar una opció a una demora, tant de
l'Estat en activar el 155 com de la Generalitat en aixecar la suspensió de la
DUI, en base al concepte de que "l'amenaça de una jugada es més forta que la
seva execució"; però, en aquest cas, el perill és que el temps comenci a córrer
en contra del president, un cop esvaïts els seus efectes psicològics, ja que guanyar una partida d'escacs no es més que una combinació d'encert i del
temps per poder-lo generar i sortejar el zeitnot —altre terme alemany que fa referència a la pressió
del temps en la presa de decisions—.
Però si Puigdemont respon
no al requeriment, acabaria jugant una partida molt diferent del “tot o
res” que representa l'obertura espanyola. Ja que no està obligat a jugar el peó
de rei, ¿per què no jugar l'alternativa més natural, el peó de dama,
i per tant provar de fer l'obertura catalana?
Des del punt de vista dels jugadors,
l'obertura espanyola s'adiu amb caràcters que prefereixen atacar en lloc de
defensar (estil tàctic), i l'obertura catalana la prefereixen jugadors que
busquen defensar i millorar la pròpia posició en cada jugada (estil
profilàctic).
És interessant tenir en compte que
l'estil profilàctic fa que si el contrincant és molt agressiu pugui cometre un error que el faci perdre. El desavantatge és que aquesta estratègia falla sovint
contra els rivals que es conformen amb taules, és a dir, amb un empat.
Podria ser una bona estratègia definir l’obertura en
funció del rival que hi ha al davant?
Per contestar aquesta pregunta cal tenir present que, a
diferència dels escacs, la política permet canviar d'actor a mitja partida.
L'independentisme ha tingut almenys dos jugadors visibles. I un cop tenim definits l'estil tàctic i l'estil profilàctic, ara caldria veure quin d'ells defineix millor el president Carles Puigdemont i quin l'expresident Artur Mas, i en funció d'això preguntar-nos si preferim incrementar les possibilitats de guanyar la partida al preu d'incrementar les possibilitats de perdre-la; o bé prioritzem jugar una partida teòricament amb menys riscos, però alhora amb més possibilitats de fer taules.
I també cal preguntar-nos: ¿qui està jugant ara la
partida? El jugador que ataca perquè vol el “tot o res” i arrisca, o el que
s'enroca per defensar-se i les taules ja li valen?
Ens caldria definir ja una estratègia o l'altra, perquè
si les barregem correm el risc de prendre mal.
La pregunta que ha de respondre el president Puigdemont
és si ara que hem conquerit el democratic mandate ens podem considerar ja instaurats en la
pre-independència, o bé ens cal encara arribar fins a les eleccions
constituents, o més enllà.
Sigui quina sigui la resposta a això per part del
president segur que serà honesta, i en pocs dies ja no té més remei que
donar-la.
Sigui quina sigui la seva elecció, serà encertada mentre
hi hagi un únic jugador de les peces blanques en la partida de la
pre-independència que està a punt d'iniciar-se. Perquè els escacs no hi entenen
de jugadors bicèfals.