domingo, 15 de octubre de 2017

Escacs republicans




                     De sempre que el joc que es dona en política, amb tots els seus viaranys, s'ha vinculat al joc d'escacs i a la seva complexitat. I d'aquesta comparança, evidentment, no se n'ha escapat el procés d'autodeterminació del poble català i encara menys l'anomenat “processisme”.
No sempre, però, s'avenen les metàfores dels opinadors amb el que son pròpiament les casuístiques dels escacs.
Posem per exemple el missatge televisat de Felip VI del dia 3 d'octubre, el qual es va vincular a un senyal inequívoca que la partida d'escacs anava malament per l'Estat espanyol, ja que era el mateix rei la peça que es jugava. S'ha de dir de que es tractava de una veritat si el motiu, pel qual el rei es mou, es per fugir de les amenaces de mat del contrincant, per estar les defenses reials, el dit enroc, seriosament malmeses.
Però també es cert que el rei al final de la partida pot ser una potent peça d'atac quan l'artilleria enemiga està minvada i per tant la peça reial pot decidir sortir impunement del seu amagatall per tal d'apuntalar la posició i, per exemple, començar a menjar-se els peons del contrincant que trobi pel camí, peons que eren forts si es defensaven entre ells de l'atac de les peces contraries però que es poden tornar indefensos davant una peça que, acostant-se pas a pas, es capaç de rodejar-los i atacar-los per on son més dèbils.
Per tant, la pregunta que ens hem de fer és si ens trobem ja al final de la partida o bé  encara som a la meitat.


 

Si volguéssim respondre aquesta pregunta en base a la fotografia famosa dels peons blancs, que va penjar a Instagram el president Puigdemont, hem de creure que ni la partida està acabada i ni tan sols està per la meitat, doncs la imatge del fotograma mostra clarament una partida a punt de començar, on cap peó ha traspassat la línia de sortida.
Aleshores, tot el que ha succeït d'ençà que Carles Puigdemont fou proclamat president de la Generalitat fins arribar al 10 d'octubre a la sessió “ordinària” del Parlament  estaria a dins d'una  partida previa, la post-autonomista, que seria diferent a la nova partida que representa el fotograma.
I hi ha indicis per pensar que la vella partida es pot trobar en la situació que defineix el terme alemany zugzwang: obligació de moure. És la situació que es dona en alguns jocs quan jugar representa empitjorar la condició que es té abans de jugar. És a dir, moure peça et perjudica. ¿Podria explicar això, almenys en part, el debat que tenim aquests dies sobre com s'ha de concatenar la proclamació de la DUI respecte a l'activació de l'article 155?
Des d'aquesta òptica es podria valorar el requeriment fet per Mariano Rajoy a Carles Puigdemont. Si l'Estat espanyol apliqués preventivament el 155, la posterior proclamació de la DUI podria significar l'escac i mat de la partida post-autonomista.
Però, ¿li és igual a Mariano Rajoy perdre aquesta primera partida de qualsevol manera, amb la pèrdua de legitimitat que comporta en l'àmbit internacional, per tal de poder jugar la segona i decisiva partida —la de la pre-independència— a camp obert, que és on sembla que se sent més còmode?
¿O es clarament una errada permetre al president Puigdemont sortir-se d'un embolic on s'hi ha ficat ell tot sol el dia 10 d'octubre? Potser mai no ho sabrem.
Però més important que la partida que està a punt d'acabar  és en aquests moments la que està a punt de començar, la de la pre-independència, amb el requeriment que ara hi ha sobre la taula de Puigdemont: “Digui'm clarament si vostè va declarar la independència el passat dimarts dia 10 d'octubre”. 


 
Pel que fa a la resposta, si tornem a observar el fotograma dels peons blancs, la primera opció que té Puigdemont ens la dona la norma dels escacs que diu que “peça tocada és peça jugada”. Per tant, si el peó que representa la DUI ha estat alçat del tauler, ni que siguin els 8 segons en que el president va declarar la "independència de Catalunya com a Estat en forma de república", la resposta ha de ser , la peça s'ha de jugar i la declaració és formal.
Una altra opció seria contestar "ni sí ni no", i tornar la pilota a la teulada de l'Estat, per exemple adjuntant una còpia de l'acta del Parlament com a resposta al requeriment.
La tercera i darrera opció seria que Puigdemont respongués no al requeriment, i ara s'acolliria a la norma dels escacs que diu que pots tocar una peça i no jugar-la si has avisat que sols l'estàs recol·locant tot dient la paraula “componc”, bescanviada aquí per la paraula “assumeixo” pronunciada en el Parlament. Encara que això, en opinió de molts, portaria directament a l'anorreament del procés d'autodeterminació ni que fos per la manca de credibilitat per respondre la pregunta de com es poden suspendre els efectes d'una assumpció, a no ser que es tracti d'una declaració encoberta.
No deixa de ser curiós que un jugador d'escacs li pregunti a l'oponent si ha tocat una peça; com també es estrany que això passi tot just en la jugada de sortida. De fet en una partida d'escacs no passa mai cap d'aquestes coses doncs el jugador no pregunta, sinó que reclama, al seu contrari que jugui determinada peça que ha tocat, o creu que ha tocat, al interpretar que això li pot afavorir: bé perquè es tracta d'una flagrant errada de l'adversari, bé per que pot quedar millor en la partida.
Quin sentit té, doncs, preguntar-li a un jugador si ha tocat una peça ?
Com, quin sentit tindria reclamar tot just a la primera jugada, si la primera jugada del blanc ni es bona ni es dolenta, simplement negocia amb l'adversari, jugada a jugada, els esquemes a plantejar ?


 

Però tornem a mirar la fotografia per saber exactament què vol jugar el president. Si esteu familiaritzats amb el tauler d'escacs podeu veure que el peó de rei està en disposició d'avançar dues caselles, això vol dir que es podria jugar l'obertura espanyola, ja coneguda el 1575 quan Felip II va apadrinar un torneig d'escacs a la cort d'El Escorial. Es una obertura que dona lloc a partides incertes i on l'alfil de rei abandona el seu rei per atacar el del rival. Si es busca un resultat del “tot o res”, jugar aquesta obertura pot ser una decisió encertada.
Hi ha una altra obertura, però, en què l'alfil de rei fa tot just el contrari, és l'obertura catalana, nascuda en el torneig organitzat el 1929 a Barcelona, en el marc de l'Exposició Universal. En aquesta obertura l'alfil de rei s'incrusta en l'enroc per tal de protegir el rei.
A les opcions que té al davant Puigdemont, si respon amb un el requeriment de si ha declarat la independència, desafiarà a jugar l'obertura espanyola: la peça que mou el president no pot ser altra que el peó de rei. Aplicació de l'article 155 i DUI van concatenats en aquest ordre.
Tampoc cal descartar una opció a una demora, tant de l'Estat en activar el 155 com de la Generalitat en aixecar la suspensió de la DUI, en base al concepte de que "l'amenaça de una jugada es més forta que la seva execució"; però, en aquest cas, el perill és que el temps comenci a córrer en contra del president, un cop esvaïts els seus efectes psicològics, ja que guanyar una partida d'escacs no es més que una combinació d'encert i del temps per poder-lo generar i sortejar el zeitnot —altre terme alemany que fa referència a la pressió del temps en la presa de decisions—.
Però si Puigdemont respon no al requeriment, acabaria jugant una partida molt diferent del “tot o res” que representa  l'obertura espanyola. Ja que no està obligat a jugar el peó de rei, ¿per què no jugar l'alternativa més natural, el peó de dama, i per tant provar de fer l'obertura catalana?
Des del punt de vista dels jugadors, l'obertura espanyola s'adiu amb caràcters que prefereixen atacar en lloc de defensar (estil tàctic), i l'obertura catalana la prefereixen jugadors que busquen defensar i millorar la pròpia posició en cada jugada (estil profilàctic).
És interessant tenir en compte que l'estil profilàctic fa que si el contrincant és molt agressiu pugui cometre un error que el faci perdre. El desavantatge és que aquesta estratègia falla sovint contra els rivals que es conformen amb taules, és a dir, amb un empat.
Podria ser una bona estratègia definir l’obertura en funció del rival que hi ha al davant?
Per contestar aquesta pregunta cal tenir present que, a diferència dels escacs, la política permet canviar d'actor a mitja partida. 


 

L'independentisme ha tingut almenys dos jugadors visibles. I un cop tenim definits l'estil tàctic i l'estil profilàctic, ara caldria veure quin d'ells defineix millor el president Carles Puigdemont i quin l'expresident Artur Mas, i en funció d'això preguntar-nos si preferim incrementar les possibilitats de guanyar la partida al preu d'incrementar les possibilitats de perdre-la; o bé prioritzem jugar una partida teòricament amb menys riscos, però alhora amb més possibilitats de fer taules.
I també cal preguntar-nos: ¿qui està jugant ara la partida? El jugador que ataca perquè vol el “tot o res” i arrisca, o el que s'enroca per defensar-se i les taules ja li valen?
Ens caldria definir ja una estratègia o l'altra, perquè si les barregem correm el risc de prendre mal.
La pregunta que ha de respondre el president Puigdemont és si ara que hem conquerit el democratic mandate ens podem considerar ja instaurats en la pre-independència, o bé ens cal encara arribar fins a les eleccions constituents, o més enllà.
Sigui quina sigui la resposta a això per part del president segur que serà honesta, i en pocs dies ja no té més remei que donar-la.
Sigui quina sigui la seva elecció, serà encertada mentre hi hagi un únic jugador de les peces blanques en la partida de la pre-independència que està a punt d'iniciar-se. Perquè els escacs no hi entenen de jugadors bicèfals.